Dorsal 106 - 30 de Setembre

La duatló de Bellmunt, per un participant despistat. Després de dos anys ajudant a la gent de l'organització, aquest any el cuc de la competició es va fer massa gran, i aprofitant les estones lliures a cavall de la bici, i de tant en tant corrent com mai ho havia fet, em vaig posar prou en forma per encarar la duatló de Bellmunt. Val a dir que fou una bona pensada, pero també que quan era perdut enmig dels camins empedregats de la muntanya, la meva opinió no era exactament la mateixa. Ja des de bon principi vaig veure que aquells senyors que s'esperaven a primera línia de la sortida amb les seves bicis, tant seriosos i concentrats, no m'esperarien per fer el cafe a dalt el santuari, i quan a un quart de deu del matí es va donar el tret de sortida vaig adonar-me que, en efecte, n'hi havia una bona colla amb una pressa exagerada per tornar a la plaça. Va ser enmig de la passió desbocada de l'arrencada, que vaig començar a comprendre la singularitat de la duatló de Bellmunt. La pujada a Bellmunt és un test conegut per gairebé tothom que va en bici a la vall del Ges. Són set quilometres de pujada ininterrompuda, amb segments molt marcats (Sortida boja fins a la Redorta, patiment a les dues rectes abans del pedronet, una zona llarga de corbes de la font al parquing, el costerut tram final emporlanat), tot un selectiu que dona les primeres diferencies entre els grans – o aquells que “només mengen macarrons”, com diria un company meu - i la resta de mortals. A l'arribada a dalt el santuari, pero, ens espera un moment gratificant: els crits i anims de la gent que ens esperava ens fan acabar d'esprémer les poques forces que ens queden a les cames. I tot seguit el tram a peu, d'una bellesa sorprenent, fins i tot pels que som veins d'aquests verals. La llarga baixada per la cara nord de Bellmunt és un tobogan de pedres relliscoses que no s'acaba fins que la vall tomba cap a Forat Mico. En els primers trams plans abans de la Tosca, les cames ja es queixen notablement, i un cop passat l'avituallament de la Vall, en els primers desnivells pronunciats els nostres pulmons comencen a semblar insuficients per a la necessitat d'oxigen que tenim. Tot plegat, una minúcia davant del que ens espera. Un cop passat el bell tros de la Portella, on podrem admirar tota la vall del Ges, el camí perd tota la seva bondat i s'enfila endimoniadament cap al cim, en un tram inclinat que, sense pietat, acaba de seleccionar els millors. Aquesta paret vertical, o aixo em sembla després de tot l'esforç acumulat, es fa interminable, i no dona descans fins que a prop del final sentim el públic que anima els companys que ja baixen rabent en btt pel barranc de les Fulles. Als darrers metres abans d'agafar la bici oblidada, la gent t'anima alegrement i no pot dissimular un somriure sincer en veure el posat desencaixat que mostrem. La baixada final en btt és una mena de premi per aquells més agosarats, que es trobaran amb un primer tram tecnic a les Fulles, seguit d'una pista que descriu la vall de Forat Mico seguint la conca del riu Ges. La zona de la Riera abans de Sant Pere, i una darrera sorpresa en forma de pujada asfaltada que acaba amb la paciencia – i els quadríceps - de més d'un, són el just epíleg abans de la festa que ens espera a la plaça. Animaria a tothom a provar de fer aquesta cursa, per la seva bellesa, que tenim tant a prop i en canvi coneixem tant poc. I els animaria també pel repte que suposa la duatló, que combina una pujada sostinguda en bicicleta, un tram a peu dur i exigent, i una darrera baixada a cavall, tecnica i espectacular. Encara que alguns dels músculs de les meves cames - que abans ni sabia que els tingués -, opinen justament al contrari, l'any que ve hi tornarem. Ara ja estic enganxat a la duatló.