L'ALTRA DUATLÓ

Juliol. Comencen les reunions, bona excusa per veure i estar amb els amics,  els meus amics. Parlem, discutim per dalt, per baix, fuet, somalla, aigua o Isostar, però entre carcajades i bon rotllo sempre trobem un punt d'acord. S'acosta la data: reunions llargues, dormir tard, trucades per fer visites a patrocinadors... Que si els díptics estan, que si no estan...Ja ha arribat el MILLOR CAP DE SETMANA DE L'ANY. 8 del matí a BELLMUNT: la motxilla carregada de senyals, FLETXES, ASPES, CINTA, MOLTA CINTA i il·lusió de fer-ho bé. Entre tiretes, esgarrinxades i cansament, els 3 grups de marcatge hem complert amb l'objectiu: SOBRETOT, QUE NINGÚ ES PERDI. Avui diumenge és el dia de la cursa, però avui no em toca penjar-me el dorsal i agafar el camel-bag. Avui toca, a les 6 del matí, Plaça Doctor MONMANY, SANT PERE DE TORELLÓ OBJECTIU: VOLTA DE RECONEIXEMENT.Repassem les marques que també hem repassat al llit la nit abans. He somniat ASPES, FLETXES, MARQUES I UN LLARG ETC. De bon matí, quins paisatges: HI ERA DE MASA, LA VALL  o LA TOSCA. Sóc un privilegiat. La sortida del sol, la rosada que es desperta sobre els boixos i l'olor, olor de verd de natura, olor de matí. En definitiva, olor de DUATLÓ. Són les 9. Sento pel WALKI que donen la sortida. Una esgarrifança recorre el meu cos i un desig que ningú prengui mal. Ja sóc a Bellmunt. He obert un parell de filats i sembla que tot esta correcte. Em poso en situació al pàrking del santuari on oriento els duatletes: “ LA CINTA COM SI FOS UNA BARANA” es la frase del matí. Estic cansat, els genolls em fan mal, tinc son, set i calor, però també estic FELIÇ i EUFÒRIC de poder saludar-los. A molts d'aquests duatletes els conec d'altres curses. Tots fan cares de patiment, dents apretedes, cares i esquenes suades, cames garratibades però cap defalleix. Tots amunt cap al santuari. El cor se m'esvalota i les pulsacions se'm disparen pujant. Per què? Doncs perquè ja baixen a tot drap amb la bicicleta entre cames camí de SANT PERE, “prudència!”, “grava!”, “calma!”. No em canso de cridar, però estan encegats, eufòrics, cansats amb desig d'encarar FORAT-MICÓ, LA RIERA I LA PLAÇA DOCTOR MONTMANY. Ara, si els nervis ens deixen, baixem a la plaça a acabar la festa esportiva. És el més gratificant: tothom ha arribat sa i estalvi. El més IMPORTANT: les estones, les situacions, les rialles, les emocions. Amb qui? Doncs amb els meus AMICS de sempre, d'escola, de marxa, de carnaval, amics de bàsquet, de xicotes, de papes... I ara, també, amics de la DUATLÓ DE BELLMUNT . US ESTIMO TANT COLLA APAMUNT... Gràcies a tots els VOLUNTARIS, sense vosaltres res de tot això no seria possible.