Crònica de l'edició 2007 (del dorsal 106)

30 de setembre.

La duatló de Bellmunt, per un participant despistat.

Després de dos anys ajudant a la gent de l'organització, aquest any el cuc de la competició es va fer massa gran, i aprofitant les estones lliures a cavall de la bici, i de tant en tant corrent com mai ho havia fet, em vaig posar prou en forma per encarar la duatló de Bellmunt.
Val a dir que fou una bona pensada, pero també que quan era perdut enmig dels camins empedregats de la muntanya, la meva opinió no era exactament la mateixa. Ja des de bon principi vaig veure que aquells senyors que s'esperaven a primera línia de la sortida amb les seves bicis, tant seriosos i concentrats, no m'esperarien per fer el cafe a dalt el santuari, i quan a un quart de deu del matí es va donar el tret de sortida vaig adonar-me que, en efecte, n'hi havia una bona colla amb una pressa exagerada per tornar a la plaça.
Va ser enmig de la passió desbocada de l'arrencada, que vaig començar a comprendre la singularitat de la duatló de Bellmunt. La pujada a Bellmunt és un test conegut per gairebé tothom que va en bici a la vall del Ges. Són set quilometres de pujada ininterrompuda, amb segments molt marcats (Sortida boja fins a la Redorta, patiment a les dues rectes abans del pedronet, una zona llarga de corbes de la font al parquing, el costerut tram final emporlanat), tot un selectiu que dona les primeres diferencies entre els grans – o aquells que “només mengen macarrons”, com diria un company meu - i la resta de mortals. A l'arribada a dalt el santuari, pero, ens espera un moment gratificant: els crits i anims de la gent que ens esperava ens fan acabar d'esprémer les poques forces que ens queden a les cames.
I tot seguit el tram a peu, d'una bellesa sorprenent, fins i tot pels que som veins d'aquests verals. La llarga baixada per la cara nord de Bellmunt és un tobogan de pedres relliscoses que no s'acaba fins que la vall tomba cap a Forat Mico. En els primers trams plans abans de la Tosca, les cames ja es queixen notablement, i un cop passat l'avituallament de la Vall, en els primers desnivells pronunciats els nostres pulmons comencen a semblar insuficients per a la necessitat d'oxigen que tenim. Tot plegat, una minúcia davant del que ens espera. Un cop passat el bell tros de la Portella, on podrem admirar tota la vall del Ges, el camí perd tota la seva bondat i s'enfila endimoniadament cap al cim, en un tram inclinat que, sense pietat, acaba de seleccionar els millors. Aquesta paret vertical, o aixo em sembla després de tot l'esforç acumulat, es fa interminable, i no dona descans fins que a prop del final sentim el públic que anima els companys que ja baixen rabent en btt pel barranc de les Fulles.
Als darrers metres abans d'agafar la bici oblidada, la gent t'anima alegrement i no pot dissimular un somriure sincer en veure el posat desencaixat que mostrem. La baixada final en btt és una mena de premi per aquells més agosarats, que es trobaran amb un primer tram tecnic a les Fulles, seguit d'una pista que descriu la vall de Forat Mico seguint la conca del riu Ges. La zona de la Riera abans de Sant Pere, i una darrera sorpresa en forma de pujada asfaltada que acaba amb la paciencia – i els quadríceps - de més d'un, són el just epíleg abans de la festa que ens espera a la plaça.

Animaria a tothom a provar de fer aquesta cursa, per la seva bellesa, que tenim tant a prop i en canvi coneixem tant poc. I els animaria també pel repte que suposa la duatló, que combina una pujada sostinguda en bicicleta, un tram a peu dur i exigent, i una darrera baixada a cavall, tecnica i espectacular.
Encara que alguns dels músculs de les meves cames - que abans ni sabia que els tingués -, opinen justament al contrari, l'any que ve hi tornarem. Ara ja estic enganxat a la duatló.

Crònica de l'edició 2006

1 d'octubre, 6 del matí.
Aquest any tot està més controlat. El treball fet en els dies anteriors, gràcies a l'experiència acumulada, ens deixa anar molt més tranquils. Les inscripcions, la recollida d'equipament i el repartiment de controls es fan sense problemes i en Xevi poc abans de la sortida dóna les últimes recomanacions a tots els participants.
A les 9 en punt donem la sortida i, com ja era d'esperar, els primers surten apressadament carrer amunt. Com l'any passat, és en Joan Freixa qui lidera ràpidament la cursa, seguit d'Uró, Bes, Solà i Cubí. Serà en les últimes rampes on en Jordi Uró atrapa i supera en Freixa, per entrar primer a la transició. Pel darrere, un cua de participants fent front a les sempre dures rampes de Bellmunt.
El tram a peu no perdona i acabarà sent decisiu, així és que en Toti Bes ràpidament superarà Uró i Freixa, i arribarà primer a la segons transició, lloc que ja no deixarà. Pel darrere hi haurà una aferrissada lluita per la segona plaça entre Solà i Freixa.
Amb tot força decidit, la baixada amb BTT configura la classificació final, amb un Toti Bes campió amb un temps de 1:38:56, tot superant així el rècord de la cursa en possessió de Freixa, que aquest any s'ha de conformar amb una meritòria segona plaça i seguit d'un jove Marc Solà del Naves Team.
En femines s'imposa Núria Ferrer i, entre els locals, Toni Roure del CN Vic n'és el guanyador. En la categoria de majors de 50 anys, serà en Pere Boix el primer classificat.
Cal destacar la bona acollida de públic en el cim de Bellmunt, les Fulles i la plaça.
Per als més esgotats, hi haurà servei de massatges i la merescuda recompensa per als campions, i a tots els participants amb la bossa de regals (maillot a mida inclòs) i diploma commemoratiu.
Per als organitzadors, celebrar que tot ha sortit de primera i a desmuntar s'ha dit que demà toca anar a treballar.

Crònica de l'edició 2005

18 de setembre, 6 del matí.
Nervis, inquietud, molta feina per fer sense saber per on començar-la, sensació d'anar contra rellotge. Comencen les inscripcions, la gent es reparteix i recull el material pel seu control. El sistema de cronometratge és comença a instal·lar i, de cop, un munt d'equipament per carregar a la pick-up. Brifing i tots els participants preparats a punt per la sortida.
Si alguna cosa caracteritza aquesta cursa és la seva duresa des dels primers quilometres, fet que ocasiona un distanciament immediat dels més forts, i una filera inacabable de participants pujant muntanya amunt.
El dia és radiant; l'espectacle, immillorable. Des del cim, l'emissora ens comunica que ja se'n veuen els primers corredors: sembla impossible. Jordi Serra (amb un temps increïble de 27 minuts i 51 segons) és el primer d'arribar al santuari, seguit molt de prop per Joan Freixa i Joan Vidal. Primera transició i petita treva física fins Hi-Era-De-Massa.
El paisatge canvia: sota bosc, corriols, zona baga i la Tosca dels Degollats, un caprici de la natura. Avituallament i petit respir. Joan Freixa se situa al capdavant de la cursa i, al darrere, Eduard Solà i en Toni Roura van forts. La Portella ens ofereix de nou vistes de la plana, i aviat la dura pujada pel PR, fins coronar de nou el santuari.
S'han intercanviat els primers llocs i ara és Joan Freixa (amb un temps de 50 minuts i 4 segons) el primer a agafar la bicicleta per anar muntanya avall. La baixada per les Fulles és la part més tècnica i a la pista de Forat Micó les velocitats són de vertigen. Torna a ser terreny dels bikers més atrevits, tot i que les forces comencen a fallar.
Arribada amb clàxons: 1 hora 41 minuts per Freixa, seguit per Jordi Serra a poc més d'un minut, i a 7 minuts l'Eduard Sola del CN Vic. En quart lloc i primer local, Ernest Cubí. La primera dama és l'Alexandre Prat amb un temps de 2 hores 20 minuts.
A poc a poc van arribant participants, amb cares de cansament, i segons els primers comentaris tothom sembla molt content. La plaça comença a omplir-se d'acompanyants i tafaners. És l'hora de les recompenses: piscolabis, obsequis i premis. Per als organitzadors, eufòria i molta satisfacció.